Un assaig per recordar
Amb el vostre permís, penjo aquí quatre ratlles del meu bloc que potser us interessen. Evidentment, ja veureu que moltes coses no van dirigides a vosaltres directament, sinó a qui sigui aliè al grup i al teatre en general. Apa, ens veiem!
L’assaig d’avui ha estat llarg, intens i sobretot xocant ; prou xocant perquè jo n’arribi a parlar aquí.
Finalment, hem començat a preparar el petit espectacle que presentarem a Girona a l’acte del SEPC del Gironès contra la violència de gènere (aprofito per dir que serà el 25 de novembre). Una hora i mitja de conversa, de lectura d’articles de diari, d’explicacions i d’opinions que ens han fet posar en ambient per fer de la següent hora i mitja, la qual havia d’estar dedicada a les improvitzacions i al començar a donar forma a la nostra representació.
En una paraula: ha estat increïble. Veure com en un tancar i obrir d’ulls dos companys teus han passat a ser maltractador i dona maltractada, amb un efecte sonor excel·lentment triat, i tenir la sensació que allò està passant de veritat perquè, de fet, podria estar passant, deixa un buit a l’estómac ple de sensació de no poder-lo omplir mai.
I, per si fos poc, ara toca sortir. No sé si els que llegiu això us heu enfrontat mai a l’art de la interpretació. Jo, des de la meva experiència de principant, el primer que intento fer, que trobo que és bàsic, és conèixer el meu personatge per poder entrar-hi més a fons. Doncs bé, el d’avui era dins d’una simple improvització però, tot i així, veure que la persona que tens davant et mira amb cara de fúria i descontrol i simular que et pega una vegada i una altra i que et tira a terra i que t’apallissa fins a matar-te ha estat... com ho diria... d’impacte. D’un impacte brutal.
Que contradictori que sona que una simple improvització comporti una experiència tan complexa. Però a la vegada, quina necessitat tan gran de fer un bon espectacle per tal de fer arribar aquestes sensacions al públic gironí. Caldrà feina i dedicació així que hem de treballar molt, encara, i tampoc ens queda gaire temps. Espavilem Grup, serà difícil però la tasca s’ho val.
Realment ha sigut increïble. mai hagués arribat a pensar que podria sentir tantes coses interpretant, i imagino que a tots ens ha passat el mateix.
realment, a voltes no ens n'adonem de com fets que ens semblen tan llunyans es troben a tan sols un pas de la nostra realitat.
ara més que mai, tinc ganes de lluitar perquè la causa de les dones maltractades sigui la de tots i totes nosaltres.
no més víctimes innocents!
pd_realment és increïble com tots ho hem viscut alhora.
Posted by
Anònim |
dilluns, d’octubre 22, 2007 8:51:00 p. m.
Quanta raó portes Marinetis!
Cert que només ha estat una simple improvització, i que la realitat és molt més crua i amarga que tot això, però hem pogut posar-nos en la pell d'una dona maltractada, la por que sent, les mirades que rep, l'impotència...
i com dius tu... veure dos companys representant l'escena (maltractador-maltractada) ha estat angoixant alhora que interessant (en un bon sentit si es que en té)
una experiència única
Posted by
Anònim |
divendres, d’octubre 26, 2007 3:43:00 p. m.
joder... això està mort... però mort i enterrat!
Posted by
Anònim |
dissabte, de novembre 17, 2007 12:11:00 a. m.
Publica un comentari a l'entrada