L'obra
La setmana anterior va ser curiosa. Com cada setmana, no ens vam veure gairebé el pèl durant els dies de cada dia, però ens teníem molt presents els uns als altres, cadascú per la seva banda i de la seva manera. Algú es passava estones i estones davant del mirall mirant-se i remirant-se com actuava, algú veia volar les hores de classe al seu núvol personal rememorant cadascuna de les parts del seu text, més d’un vivia l’esdeveniment esperat de la manera més extranya possible entre els llençols del seu llit... i tants etcèteres com components té el nostre grup, que no són pocs.
Finalment, després de passar una setmana laboral boja pels nervis i l’estrés que aquests, de vegades, porten, va arribar el dissabte 26 de maig: dia de l’estrena. Abans, però, tocava fer l’últim assaig.
Malgrat l’hora oficial de trobada fos a les 11, els més matiners ens vam deixar veure per l’Ateneu cap a les 10 (rodolí) i vam ajudar mínimament els nostres estimats tècnics, a la vegada que ens vestíem i practicàvem, individualment o per petits grups, el que més ens costava del musical. Una hora més tard va començar l’assaig, el general, l’últim, el definitiu, el que havia de marcar les nostres espectatives i el que ens havia de sortir com si ja fos aquella mateixa tarda. No va anar malament, però potser va deixar una mica per desitjar tenint en compte que ja no faríem més assajos, i això, per descomptat, va fer créixer encara més els nostres nervis.
Un cop dinats, berenats i conscienciats, cap a quarts de nou del vespre, ja tornàvem a ser tots al pati de l’Ateneu cremant els papers que els comediants necessitaven. “Som-hi gent! Toca canviar-se i maquillar-se, o a les 10 no estarem a punt!” I a dins del vestuari va ser xauxa, cadascú fent el que podia amb el seu vestit, però semblava que les paraules “ordre” i “serenitat” havien quedat esborrades del nostre diccionari personal.
Ja era l’hora, ja era l’hora! Les butaques estaven totes ocupades i un públic impacient restava encuriosit tot esperant veure una obra de cap a peus. Era feina nostra no decebre’ls, ho faríem bé??? Nervis, nervis!
Tot objecte i persona era al seu lloc en el moment en què van sonar els primers acords de “El casament de l’estiu”, quan el teló es va començar a obrir. Primer semblava que les nostres veus no eren tan fortes com ho havien de ser, però mica en mica el tema va anar agafant ritme, i sense que ens n’adonéssim anaven passant totes i cada una de les cançons que havíem preparat. I el públic reia, i reia, i nosaltres miràvem meravellats com l’obra avançava tal i com estava prevista. I en un pim pam l’escenari era fosc, i just després ja saludàvem a un públic content que picava cada cop més i més de mans. I quan ja vam ser tots aplaudits i saludats dalt l’escenari, vam cantar la nostra versió de “Rics i famosos” i tot de cop el teló ja es tornava a tancar. Vam cridar i cridar, i la Núria ens va haver de recordar que l’endemà tornàvem a fer l’obra i que havíem de reservar la nostra preciosa veu per llavors.
Aquell endemà, quan no feia ni 24 hores de tot això, vam fer un “Sant Tornem-hi” amb il·lusió, i l’obra va quedar fins i tot millor que el dia abans, tot i que el públic era un xic més ensopit, no creieu?
I ja estàvem, ja havíem acabat. Tots vam sortir a fer dos petonets a la mama i al papa, ens vam vestir com a persones normals (i no com actors de teatre, coses rares del bosc i antics grecs enamorats) i vam posar les butaques al seu lloc. Fet tot això, vam poder celebrar tots junts el nostre petit triomf dalt l’escenari i vam poder donar un petit detallet als tècnics, la fotògrafa i la nostra gran directora. Tot amb bon ambient, ganes de gresca i felicitat desestressada.
Si us sóc sincera, quan vaig tornar a casa i durant els dies posteriors a tota l’aventura, tot i que en tenia la ressaca, em va fer pena pensar que l’experiència havia passat i que no tornaríem a cantar les cançons al públic, ni a mostrar les característiques dels nostres personatges, ni a fer tot el que inclou el gran Somni d’una nit d’estiu. Però no ens deprimim que hi ha obres a cabassos i, si hi posem empenta, això pot durar molt de temps. Que com fa una frase coneguda i intensa, que ens hauríem d’aplicar: tot està per fer, i tot és possible.
Un plaer compartir escenari amb tots vosaltres. Una abraçada.
Marina (o Puck, el follet friki del bosc!)
Finalment, després de passar una setmana laboral boja pels nervis i l’estrés que aquests, de vegades, porten, va arribar el dissabte 26 de maig: dia de l’estrena. Abans, però, tocava fer l’últim assaig.
Malgrat l’hora oficial de trobada fos a les 11, els més matiners ens vam deixar veure per l’Ateneu cap a les 10 (rodolí) i vam ajudar mínimament els nostres estimats tècnics, a la vegada que ens vestíem i practicàvem, individualment o per petits grups, el que més ens costava del musical. Una hora més tard va començar l’assaig, el general, l’últim, el definitiu, el que havia de marcar les nostres espectatives i el que ens havia de sortir com si ja fos aquella mateixa tarda. No va anar malament, però potser va deixar una mica per desitjar tenint en compte que ja no faríem més assajos, i això, per descomptat, va fer créixer encara més els nostres nervis.
Un cop dinats, berenats i conscienciats, cap a quarts de nou del vespre, ja tornàvem a ser tots al pati de l’Ateneu cremant els papers que els comediants necessitaven. “Som-hi gent! Toca canviar-se i maquillar-se, o a les 10 no estarem a punt!” I a dins del vestuari va ser xauxa, cadascú fent el que podia amb el seu vestit, però semblava que les paraules “ordre” i “serenitat” havien quedat esborrades del nostre diccionari personal.
Ja era l’hora, ja era l’hora! Les butaques estaven totes ocupades i un públic impacient restava encuriosit tot esperant veure una obra de cap a peus. Era feina nostra no decebre’ls, ho faríem bé??? Nervis, nervis!
Tot objecte i persona era al seu lloc en el moment en què van sonar els primers acords de “El casament de l’estiu”, quan el teló es va començar a obrir. Primer semblava que les nostres veus no eren tan fortes com ho havien de ser, però mica en mica el tema va anar agafant ritme, i sense que ens n’adonéssim anaven passant totes i cada una de les cançons que havíem preparat. I el públic reia, i reia, i nosaltres miràvem meravellats com l’obra avançava tal i com estava prevista. I en un pim pam l’escenari era fosc, i just després ja saludàvem a un públic content que picava cada cop més i més de mans. I quan ja vam ser tots aplaudits i saludats dalt l’escenari, vam cantar la nostra versió de “Rics i famosos” i tot de cop el teló ja es tornava a tancar. Vam cridar i cridar, i la Núria ens va haver de recordar que l’endemà tornàvem a fer l’obra i que havíem de reservar la nostra preciosa veu per llavors.
Aquell endemà, quan no feia ni 24 hores de tot això, vam fer un “Sant Tornem-hi” amb il·lusió, i l’obra va quedar fins i tot millor que el dia abans, tot i que el públic era un xic més ensopit, no creieu?
I ja estàvem, ja havíem acabat. Tots vam sortir a fer dos petonets a la mama i al papa, ens vam vestir com a persones normals (i no com actors de teatre, coses rares del bosc i antics grecs enamorats) i vam posar les butaques al seu lloc. Fet tot això, vam poder celebrar tots junts el nostre petit triomf dalt l’escenari i vam poder donar un petit detallet als tècnics, la fotògrafa i la nostra gran directora. Tot amb bon ambient, ganes de gresca i felicitat desestressada.
Si us sóc sincera, quan vaig tornar a casa i durant els dies posteriors a tota l’aventura, tot i que en tenia la ressaca, em va fer pena pensar que l’experiència havia passat i que no tornaríem a cantar les cançons al públic, ni a mostrar les característiques dels nostres personatges, ni a fer tot el que inclou el gran Somni d’una nit d’estiu. Però no ens deprimim que hi ha obres a cabassos i, si hi posem empenta, això pot durar molt de temps. Que com fa una frase coneguda i intensa, que ens hauríem d’aplicar: tot està per fer, i tot és possible.
Un plaer compartir escenari amb tots vosaltres. Una abraçada.
Marina (o Puck, el follet friki del bosc!)
Wala tiu, perdoneu tota aquesta bíblia xD Serà doble honor que la llegiu sencera, pel fet de llegir-la, i per l'esforç que això comporta... xD
apa, un petó
Posted by
Marinetis |
dimecres, de juny 13, 2007 7:48:00 p. m.
Que gran Marina molt bona.
El segon dia va estar millor que el primer. La gent no reia perque estava emocionada de tan bé que ho feiem.
Els dies posteriors vaig estar trist, ja que el grup se separa i no hi haurà més cançons. Jo era en un somni amb tots vosaltres.
by B€rLiN
PD: Sempre us recordaré i us portaré al cor, sempre......
PD2: Sempre que volguem ens podrem veur tots molts més cops seguir veient-nos.
PD3: Enrecordeu-vos del sopar del dia 22 de juny, ja que jo em vull despedir de tots vosaltres fins al septembre. Me'n vaig de vacances!!!vel dia 23 i espero que hi vinge tots/totes.
Posted by
berlin_19 |
dimecres, de juny 13, 2007 8:10:00 p. m.
Marina, clon,
una descripció perfecta del q és un dia d'estrena o d'actuació, simplement
ixe text el podria haver escrit jo (no amb tant d'estil com tu xD) xq crec q representa perfectament el que tot això significa pels q fem d'actors
un besot
cuideu-vos
i espere que prompte pugues ensenyar-me ixe DVD i vore-vos representar-la!
la karxo major
Marina
Posted by
Anònim |
dimecres, de juny 13, 2007 8:13:00 p. m.
o.o puta marina!!! ya u pots ben dir k as fotut una biblia xD
ei xo no tia mol maku l text!!! jijiji krek k u as plikat tal kom va ser xD
ei i no tigueu tritos x l separacio!!! sempre us pudreu segui veien x lateneu!!!! sempre podeu fer dokupes kom fa l marina tot sovint xDDD
anim anim k l vida son 2 dies i un l pasem dumin i laltre... k kadasku faci l k vulgui!!! ;P
petons a tots!!!!
Ginetaaaaaa
Posted by
Anònim |
dimecres, de juny 13, 2007 9:11:00 p. m.
uuuuuuuuuuuooooooooooooooooo!! marina kom tu curres tia! i tan k mo e llegit tot!! kina emocio tornaro a rekorda!! va ser fanatstik, genial!!!!!!!!!!:):):)
MUA!!! US ESTIMUUUUUU (K)
Posted by
Anònim |
dimecres, de juny 13, 2007 10:58:00 p. m.
Fantàstic Marina, res més a dir.
Ah! Això de que el públic de diumenge estava més ensopit és una qüestió d'edat. Dissabte la mitjana d'edat del públic és més baixa que diumenge. Això fa que segons el tipus d'obra els faci més gràcia unes coses que d'altres. Si algún día feu un vodevil, veureu que diumenge riuen més que dissabte.
I una altra cosa, us veig a tots molt traumatitzats perquè us separin en dos grups... no puc dir res segur però... em sembla que no cal que us preocupeu molt eh!
Apa ens veiem el cap de setmana.
Posted by
Francesc |
dijous, de juny 14, 2007 10:37:00 a. m.
Una altra informació, ja hem editat l'obra, estem amb el making of, quan acabem ja tindreu el DVD.
Posted by
Francesc |
dijous, de juny 14, 2007 10:38:00 a. m.
L'he llegit tot i no s'em ha fet pesat =)
L'obra va ser genial, em vaig riure moooooolt!!
Sou un cracks!
Vinga, ens veiem a l'ateneuuu ;)
Siauuuuu!
Posted by
Unknown |
dijous, de juny 14, 2007 4:30:00 p. m.
Hola a tots! Espcialment a la Marina, al nostre Puck!
Marina, m'ho he llegit to i no se m'ha fet pesat!
Jo també me emocionat molt en recordar-ho, però jo crec que encara que em vaig posar molt trista quan es va acabar, crec que encara no hem de tancar portes a tronar-la a fer, qui sap si potser podem fer un petit bolo saps?
Per lod esl grups i tal, també es cert que corre molt aixo per el meu cap, però penso que no ens hem d'amoinar, que igualment ens seguim veien, i sino podem quedar que per algu parlem cada dia no?
Bueno gent doncs aixo!
Que us estimu un munt! Estic super a gust amb vatrus!
Petons!
PD: joe ra de les que somiava desperta amb l'obra jejeje
Posted by
Judith |
dijous, de juny 14, 2007 5:55:00 p. m.
Cullons cuanta lletra!! Pel proxim post fes un video!! Pero macu
Xavi
Posted by
Xavi |
dijous, de juny 14, 2007 10:39:00 p. m.
La resta del súperdeptècnic ja ha llegit el post. Genial! Ni les meves inspiracions vespertines arriben a una loqüacitat similar... (toma peaso Pompeu Fabra! Jeje...).
Des de la maduresa que proporciona la proximitat a la trentena, és agradable compartir el cuquet del teatre amb gent com vosaltres. (Ara m'estic posant sentimental... tot s'encomana... Què hi farem!).
Posted by
Montse |
divendres, de juny 15, 2007 9:36:00 a. m.
Ostres! No coneixia aquesta faceta d'escriptora teva, Marina. M'ha agradat molt, i m'ha fet recordar lo bé que va sortir i que ens ho vam passar. Mola molt fer teatre amb vosaltres, nois! Ei, ja has provat d'escriure alguna obra de teatre? estaria bé, no? Per NAdal de l'any que ve. Deixo la idea a l'aire per a tots els que us animeu. Ni que sigui un sketch curt. Teniu tot l'estiu per fer volar la creativitat.apa, siau!
Posted by
Companyia Tàrtar |
divendres, de juny 15, 2007 10:02:00 a. m.
Que us passa a tots a la boca?? Piru a Berenar!!
Xavi
Posted by
Xavi |
divendres, de juny 15, 2007 6:20:00 p. m.
ueeee x fi la mva escassa inteligencia a desxifrat com es deixa un comentari!! (mentida, la marina m'ho va haver d'explicar...) xd
eii axo del blog es molt bona idea i tot i qe arribo una mica tard em va fer molta ilusió i qe merci als responsables!
ole l'artista de la marina! xd no es podria haver explicat millor ;)
ii x ultim em sap greu no haver pogut anar aqet finde pasat a ajudarvos a l'ateneu...espero poder fer alguna cosa en una altra ocasio!
un petoneet fluretees!
Posted by
marona |
dilluns, de juny 18, 2007 10:18:00 p. m.
Publica un comentari a l'entrada