La setmana anterior va ser curiosa. Com cada setmana, no ens vam veure gairebé el pèl durant els dies de cada dia, però ens teníem molt presents els uns als altres, cadascú per la seva banda i de la seva manera. Algú es passava estones i estones davant del mirall mirant-se i remirant-se com actuava, algú veia volar les hores de classe al seu núvol personal rememorant cadascuna de les parts del seu text, més d’un vivia l’esdeveniment esperat de la manera més extranya possible entre els llençols del seu llit... i tants etcèteres com components té el nostre grup, que no són pocs.
Finalment, després de passar una setmana laboral boja pels nervis i l’estrés que aquests, de vegades, porten, va arribar el dissabte 26 de maig: dia de l’estrena. Abans, però, tocava fer l’últim assaig.
Malgrat l’hora oficial de trobada fos a les 11, els més matiners ens vam deixar veure per l’Ateneu cap a les 10 (rodolí) i vam ajudar mínimament els nostres estimats tècnics, a la vegada que ens vestíem i practicàvem, individualment o per petits grups, el que més ens costava del musical. Una hora més tard va començar l’assaig, el general, l’últim, el definitiu, el que havia de marcar les nostres espectatives i el que ens havia de sortir com si ja fos aquella mateixa tarda. No va anar malament, però potser va deixar una mica per desitjar tenint en compte que ja no faríem més assajos, i això, per descomptat, va fer créixer encara més els nostres nervis.
Un cop dinats, berenats i conscienciats, cap a quarts de nou del vespre, ja tornàvem a ser tots al pati de l’Ateneu cremant els papers que els comediants necessitaven. “Som-hi gent! Toca canviar-se i maquillar-se, o a les 10 no estarem a punt!” I a dins del vestuari va ser xauxa, cadascú fent el que podia amb el seu vestit, però semblava que les paraules “ordre” i “serenitat” havien quedat esborrades del nostre diccionari personal.
Ja era l’hora, ja era l’hora! Les butaques estaven totes ocupades i un públic impacient restava encuriosit tot esperant veure una obra de cap a peus. Era feina nostra no decebre’ls, ho faríem bé??? Nervis, nervis!
Tot objecte i persona era al seu lloc en el moment en què van sonar els primers acords de “El casament de l’estiu”, quan el teló es va començar a obrir. Primer semblava que les nostres veus no eren tan fortes com ho havien de ser, però mica en mica el tema va anar agafant ritme, i sense que ens n’adonéssim anaven passant totes i cada una de les cançons que havíem preparat. I el públic reia, i reia, i nosaltres miràvem meravellats com l’obra avançava tal i com estava prevista. I en un pim pam l’escenari era fosc, i just després ja saludàvem a un públic content que picava cada cop més i més de mans. I quan ja vam ser tots aplaudits i saludats dalt l’escenari, vam cantar la nostra versió de “Rics i famosos” i tot de cop el teló ja es tornava a tancar. Vam cridar i cridar, i la Núria ens va haver de recordar que l’endemà tornàvem a fer l’obra i que havíem de reservar la nostra preciosa veu per llavors.
Aquell endemà, quan no feia ni 24 hores de tot això, vam fer un “Sant Tornem-hi” amb il·lusió, i l’obra va quedar fins i tot millor que el dia abans, tot i que el públic era un xic més ensopit, no creieu?
I ja estàvem, ja havíem acabat. Tots vam sortir a fer dos petonets a la mama i al papa, ens vam vestir com a persones normals (i no com actors de teatre, coses rares del bosc i antics grecs enamorats) i vam posar les butaques al seu lloc. Fet tot això, vam poder celebrar tots junts el nostre petit triomf dalt l’escenari i vam poder donar un petit detallet als tècnics, la fotògrafa i la nostra gran directora. Tot amb bon ambient, ganes de gresca i felicitat desestressada.
Si us sóc sincera, quan vaig tornar a casa i durant els dies posteriors a tota l’aventura, tot i que en tenia la ressaca, em va fer pena pensar que l’experiència havia passat i que no tornaríem a cantar les cançons al públic, ni a mostrar les característiques dels nostres personatges, ni a fer tot el que inclou el gran Somni d’una nit d’estiu. Però no ens deprimim que hi ha obres a cabassos i, si hi posem empenta, això pot durar molt de temps. Que com fa una frase coneguda i intensa, que ens hauríem d’aplicar: tot està per fer, i tot és possible.
Un plaer compartir escenari amb tots vosaltres. Una abraçada.
Marina (o Puck, el follet friki del bosc!)
